Spánverjavígin – Quan els fiords islandesos es van tenyir de vermell

Spánverjavígin – Quan els fiords islandesos es van tenyir de vermell

A l’article Bascos a Terranova – Seguint la petjada basca a les regions atlàntiques del Canadà, us presentàvem les peripècies viscudes pels pescadors bascos a les remotes i gèlides terres atlàntiques de l’actual Canadà, seguint el rastre de les balenes i a la recerca dels abundants caladors septentrionals. Segons els registres històrics, les relacions amb els habitants d’aquelles terres van ser generalment pacífiques, fins i tot amb diverses mostres de concòrdia entre pobles, enfortides pel comerç i el lligam lingüístic dels pidgin. Si voleu entendre millor de què estem parlant, us recomanem que llegiu l’article Bascos a Terranova – Seguint la petjada basca a les regions atlàntiques del Canadà.

En canvi, en aquesta ocasió us portem una història sagnant. Parlem del que es coneix en islandès com a Spánverjavígin: la matança dels espanyols (ja que en el passat s’identificava els estrangers pel rei de qui eren súbdits). El nom, ja prou descriptiu, és com es coneix una de les majors massacre de la història d’Islàndia, que va suposar la macabra mort de 32 tripulants bascos a mans d’islandesos. Potser el pitjor de tot plegat és que aquesta atrocitat va ser “legal”. Però abans d’avançar esdeveniments, situem-nos.

La relació entre bascos i islandesos als segles XVI i XVII

Els bascos, com ja hem vist anteriorment, eren l’avantguarda de la caça de balenes a Europa des de finals de l’Edat Mitjana. Viatjaven estacionalment a les terres de Labrador i Terranova, però també s’havien aventurat a d’altres indrets, com ara Islàndia. De fet, alguns arrantzale varen arribar més enllà del Cercle Polar Àrtic, en concret a les Illes Svalbard. Va ser l’any 1611, quan el navegant i explorador escandinau Jens Munk, a sou del rei danès-noruec Christian IV, havia anat a Euskal Herria a reclutar els baleners més intrèpids per caçar balenes a aquelles latituds.

Només quatre anys més tard, concretament l’any 1615, dotze naus de baleners bascos van salpar dels seus ports i es van encaminar cap a terres nòrdiques. Aquest episodi es repetia cada any un cop s’acostava la bonança. Tres de les dotze naus van estacionar a Islàndia. Com de costum, els baleners desembarcaven, instal·laven els seus forns, caçaven balenes i també interactuaven amb la població local: principalment, per comerciar, com ja succeïa amb els natius nord-americans.

La relació amb els islandesos havia estat normalment prou bona des de les primeres visites al segle XVI, a excepció dels típics conflictes que sorgeixen habitualment entre humans (com ara petits furts o les típiques baralles per excés de testosterona i/o d’alcohol). Tenien acords amb la població local, i de fet era una relació win-win: els visitants pagaven tributs per explotar les aigües, per desembarcar i fondre el greix de balena, així com per altres necessitats, com ara, explotar l’escassa fusta de la illa. També havien desenvolupat un pidgin basc-islandès; és a dir, un mitjà de comunicació verbal força simplificat, creat amb una mescla de diversos idiomes, i que té com a objectiu fer de llengua franca entre pobles i llengües allunyades entre sí.

Però la Islàndia de principis de segle XVII era un indret força convuls. La illa era una dependència del regne de Dinamarca-Noruega, que tenia per monarca l’ambiciós i bel·ligerant Christian IV. Aquest rei va començar una sèrie de reformes dirigides a monopolitzar el comerç, beneficiant els comerciants danesos-noruecs a costa d’expulsar progressivament qualsevol mercader d’altres nacions. La bel·ligerància amb els estrangers va arribar a l’extrem d’autoritzar a la defensa fins a les últimes conseqüències de qualsevol estranger, fent menció dels “biscaïns” en concret. Tot i així, les elits islandeses, especialment a les terres més remotes, feien de més i de menys; per tant l’afluència d’estrangers no va cessar totalment.

Spánverjavígin: les atrocitats

Font: Örvar Atli Þorgeirsson

La font principal de coneixement d’aquest episodi és gràcies a l’escrit de Jón Guðmundsson a Un relat real dels naufragis i lluites dels espanyols, corroborat també per altres escrits de l’època. Segons aquest relat, l’any 1615, quan varen succeir les matances, va tenir un hivern especialment dur: va ser molt fred, i van morir moltíssims caps de bestiar, la principal font d’aliment dels islandesos. Per acabar-ho d’adobar, els atacs pirates eren cada cop més freqüents i per tant la població local vivia esgarrifada davant la possibilitat que nous atacs corsaris els acabessin de robar les escassíssimes provisions. De fet, en temporades anteriors els bascos havien sigut rebuts amb hostilitat, pensant que eren pirates.

Per als intrèpids baleners tot es comença truncar a finals de l’estiu d’aquest fatídic 1615. La temporada havia estat prou bona, sense incidents remarcables, i a mitjans de setembre donen la temporada per acabada. Però just la nit abans d’embarcar de tornada a Euskal Herria, una terrible tempesta va assotar les costes del nord-oest de l’illa, concretament a Reykjafjörður on tenien el camp base.

Font: Travel with Jean
Font: El Descanso del Escriba

Malgrat que la majoria de tripulants varen salvar la vida (només van morir-ne tres) i que es va poder salvar bona part dels béns, els vaixells van quedar força malmesos, el que va condemnar els bascos a passar l’hivern a l’illa. I aquí van començar tots els problemes. Tota la tripulació, d’una vuitantena d’homes, va decidir anar cap al sud amb les embarcacions auxiliars que quedaven. En cert punt, però, les tripulacions es van separar. Per una banda, les tripulacions guiades pels experts capitans Esteban de Telleria i Pedro de Aguirre, prenen un veler lleuger a Leirufjörður i s’encaminen a Patreksfjörður, a un centenar de quilòmetres cap al sud-oest.

Per altra banda, la tripulació de Martin de Villafranca, un capità inexpert i potser força arrogant que no arriba a la trentena, es divideix en un parell de grups. Un d’ells, liderat pel capità, s’internen a un dels fiords més profunds de l’illa: l’Ísafjarðardjúp, concretament cap a una illa anomenada Æðey (pronunciat com “idei”). L’altre grup, en canvi, segueix una ruta semblant a la de l’expedició de Telleria i Aguirre cap al sud. Malauradament, la majoria d’aquesta tripulació només hi trobarà la mort.

Tot fa pensar que aquest grup de mariners experimentats hauria pogut desacatar les ordres del novell capità Martin de Villafranca. De totes maneres, aproximadament el 5 d’octubre arriben a un fiord on hi troben una casa abandonada d’un comerciant que hauria marxat cap al sud per l’hivern. Allà hi troben menjar que decideixen robar, i també ocupen unes cabanyes de pesca a l’altra banda del fiord. Tanmateix, no les gaudirien per gaire temps: aquella mateixa nit una turba de camperols rodeja les cabanyes, maten els guàrdies i a tots els que hi dormien a dins. La dotzena d’homes de la tripulació són brutalment assassinats, i els seus cadàvers serien mutilats, deshonrats i llençats al mar. L’atrocitat va ser de tal magnitud que el mateix Guðmundsson, l’escriptor del relat, se n’avergonyeix. Sembla ser que només un vailet, tot amagat, aconsegueix sobreviure’n, i miraculosament acaba fugint i trobant l’expedició d’Aguirre i de Telleria.

Simultàniament a aquests episodis, l’agutzil (és a dir, una mena de xèrif, un representant de l’autoritat reial als territoris) Ari Magnússon celebra un judici on, basant-se en l’autorització expressa del rei Christian IV on es legalitza la matança dels “biscaïns”, declara els bascos com a proscrits i perseguits per la llei. Sigui per represàlia o com a mesura preventiva, es va organitzar una tropa d’una cinquantena d’homes que des de Súðavík van anar a “caçar” bascos fins a la illa d’Æðey.

De nou amb premeditació, nocturnitat i alevosia, els homes d’Ari sorprenen a cinc baleners quan dormien i en maten dos en primera instància, i posteriorment a tres més que havien aconseguit escapar. Un cop més, la brutalitat per part dels islandesos va ser notòria, i van acabar mutilats i convertint-se en menjar pels peixos. Però segurament l’episodi més macabre i covard va ser el que va sorprendre a Martin de Villafranca i alguns dels seus homes, a un petit campament ben a prop de l’illa.

Seguint el (covard) modus operandi habitual, van ser sorpresos pel mateix contingent, a escassos 13 km d’allà, a Sandeyri. Els islandesos van rodejar i disparar a la finestra del refugi d’en Villafranca. Aquest va sortir astorat i desarmat, i es va agenollar davant d’Ari, demanant clemència. Just en aquest moment, un mal cop amb una destral el va colpejar a l’espatlla; instintivament, malgrat la ferida, va sortint corrents cap al mar, on va aconseguir allunyar-se nadant. Malgrat la proesa de Villafranca, els islandesos van aconseguir abatre’l a pedrades des d’una barca i va seguir la mateixa (o pitjor) sort que els seus companys. Per als més sàdics, us recomanem que consulteu la descripció de la mort i la mutilació que fa sense censura en Tapio Koivukari al següent article, a les pàgines 11 i 12.

Més sort van tenir les expedicions de Telleria i Aguirre, que a Patreksfjörður van trobar el suport d’una vídua rica del poble, que era ni més ni menys… que la mare d’en Ari Magnússon! Tot i que al gener de 1616 van haver-hi nous aixecaments contra els bascos, aquests només van causar la mort d’un d’ells a Tálknafjörður, ben a prop del citat poble. I tan aviat com van poder, aquesta tripulació va assaltar un vaixell suficientment segur per creuar les braves aigües atlàntiques i tornar a corre-cuita a la seva terra natal.

La reconciliació entre islandesos i bascos: 400 anys després

Tot i que aquest episodi de la història és força desconegut a terres ibèriques, pels islandesos va ser motiu de certa vergonya. De fet, l’escriptor islandès del relat sobre els fets va fugir per evitar prendre part de les matances, i va escriure per condemnar els fets. A nivell legal, en canvi, el xèrif Magnússon no va tenir cap problema per justificar la seva conducta, ja que s’havia fet a l’empara de la llei.

Cal dir, per ser justos, que els bascos tampoc varen ser uns angelets; van cometre alguns delictes lleus, que segurament en el context d’escassetat a Islàndia, podien causar més que maldecaps als afectats. Tanmateix, la reacció per part de les elits i els locals van ser massa expeditives i totalment desproporcionades. Però, esclar, jutjar el passat amb ulls d’avui és sempre perillós; per tant, ens abstenim a fer valoracions morals sobre el tema.

El que sí afegirem és que, curiosament, aquesta llei no s’havia derogat mai, ni havia prescrit amb la independència d’Islàndia l’any 1918, i encara seguia vigent: per tant, els islandesos feien broma molts cops amb què, legalment, “es podia matar bascos a Islàndia”. Òbviament això no era cert, ja que xocava amb altres lleis posteriors que tenien com a objectiu la defensa de la vida de bascos i de qualsevol ésser humà. Tot i això, des del districte on van succeir els fets, es va celebrar l’abril de 2015 una  cerimònia de repulsa pels fets, de perdó i de derogació simbòlica de la llei que va emparar els brutals esdeveniments que us hem explicat, i també es va inaugurar una placa per preservar la memòria d’aquest fet.


Sibylline – Medicine, Education, Research/whales and marine fauna

Escrit que rememora les matances de baleners bascos a Islàndia. Font: The ocean update

Ólafur Engilbertsson, ICELAND REVIEW

Des de 2015, doncs, els nostres amics bascos ja poden respirar més tranquils gaudint dels meravellosos tresors naturals que aquesta illa de l’Atlàntic nord depara als afortunats que trepitgen les seves terres.

 

Referències:

 

Recomanacions literàries/audiovisuals

  • Aquesta història és tan sucosa que s’ha fet un documental sobre ella anomenat Baskavígin: La matança de los balleneros vascos, de la productora Old Port Films. Podeu consultar el tràiler en aquest enllaç.
  • Pels qui tingui la sort de saber eusquera, podeu consultar el llibre de Tapio Koivukari, Ariasman.
  • En castellà tenim el llibre Lo que tengo que contarte de Julia Montejo.
Carles Masachs Fernández

Carles Masachs Fernández

Editor i col·laborador de Geograpills. Geògraf (UB) i màster en Relacions Internacionals (IBEI), però es considera simplement un científic social. Està convençut que per comprendre el món cal entendre’l de manera global: és per això que és un apassionat de diverses disciplines tan dispars com la geopolítica, l’economia, la sociolingüística, l’ecologia o la història. Quan deixa els llibres es dedica a molestar els veïns amb el seu ukelele.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *